I mezzi pubblici

En èpoques en les que cal apretar-se el cinturó no està de més deixar el cotxe a casa ben aparcadet (i sense gastar jeje) i llançar-se a gaudir de la xarxa pública de transport urbana. Camines un mica, veus gent diferent, xarres de tot i de res, i abans que te n'adonis ja ets a l'oficina o a on anessis. Bé, això és en teoria. Estarem d'acord en què depèn de nombrosos factors com per exemple; la ciutat on vius i la qualitat dels mitjans a disposició, oi?

Filobús de Milà

 A Milà, ciutat de grans sorpreses a cada cantonada, és habitual experimentar el que la imatge reflecteix. Els Mezzi Pubblici Milanesi han estat descuidats per tots els governs locals des dels anys setanta (com la resta de ciutats italianes, més o menys). No obstant els darrers esforços modernitzadors, encara hi són majoria els vehicles antics, sense calefacció o aire acondicionat, amb seients de fusta molt sovint fets malbé, i que de tant en tant; es paren, s'espatllen i no queda més remei que esperar un recanvi o anar-se'n caminant. En la fotografia es veu quelcom gens habitual; els passatgers ajuden a treure del mig el filobús! 

Haig de dir que si tens la sort de prende't la vida no massa seriosament, aquests episodis poden ser fins i tot divertits. Si ho veus bé, pot ser una oportunitat per explorar un barri desconegut, una cafeteria nova o per què no, fer noves coneixences. Podries agafar una bici del servei Bikemi o si t'estimes més l'inèdit servei de carsharing present avui dia.  El que si està clar, és que si tens pressa, o ets un d'aquells que tot li molesta i es queixen sempre... tot et semblarà malament, però, si pots abstraer-te i trascendir les incomoditats materials del moment, compte! perquè a lo millor descubriràs que t'en pots divertit un munt i aprendre molt només deixan-te portar per aquesta mena de mini-sorpreses milaneses. 

Un altre dia us parlaré del metro jejejejeje tutta un'altra storia !!!

In boca al lupo ;) 

Neorrealisme I

Ladri di biciclette di Vittorio De Sica (1948)

Itàlia és sorprenent en tants aspectes i un d'ells el cinema, reflecteix en bona part la idiosincràcia de la societat a la que pertany. El neorrealisme italià és el mirall d'una societat famèlica, de menjar, de cultura i de llibertat, fruit del "dopoguerra i del ventennio fascista". Moltes pel·lícules i grans directors han volgut convertir en art les misèries i esperances de la gent comú, les classes treballadores, les dones i els nens, aquests com a emblema dels italians del futur que veuen com s'han d'adaptar a una societat cada cop més inversemblant.

Aquell periode, que va morir cap a meitat dels anys 50, no tornarà mai més. La classe benestant, la iglèsia catòlica, inclús partits polítics d'esquerra, no es sentien a gust amb la imatge que donava de la jove república italiana. Va ser una decisió poítica. El 1949,  una llei proposta per Gulio Andreotti, va entorpí la realització dels films neorrealistes amb l'escusa de que "difamaven la veritat italiana", negant-hi el finançament i el permís d'exportació i imposant "di fatto" la censura. Amb l'ostracisme obligat, deixapereixia també les últimes esperances de construir una italia més justa i moderna i poc a poc el país entraba en el seu particular "desarrollismo" socioeconòmic. En el plànol cinematogràfic i amb les degudes excepcions (com Rocco e i suoi fratelli), el neorealisme va donar pas a un altre producte típic italià: Il cinema panettone.... però això és una altre història.

Rocco y sus hermanos

El gran Luchino Visconti va saber retratar en detall l'ansia, la por, els anhels, la misèria, la pobresa i sobretot, va mostrar com és difícil d'afrontar situacions molt poc agradables en les que es juga inclús la sopravivència. De la millor època del cine neorrealista italià, Rocco y sus hermanos (1960), com va ser coneguda a Espanya,  és un mirall en el que es veu la cara gens amable de l'emigració, una experiència que hem viscut també a casa nostra.

El xoc cultural, la massificació i les desigualtats econòmiques van fer què, si bé hi havia feina, quasi ningú se'n tregués de sobre l'estigmatització social i que aquesta perdurés fins ben entrats els anys 80, la dècada prodigiosa del boom econòmic italià.

Alain Delon dona vida a Rocco, un jove pertanyent a una nombrosa familia del sud que es trasllada a viure a Milà. L'adaptació no serà gens fàcil, tant, que es veurà obligat a triar entre la dona que estima o mantenir unida la familia. Tot seguit us deixo un filmat de la pel·lícula. Disculpeu els primers 11 segons "aliens" al film però és lúnic trosset que he trobat amb els subtítols en castellà. Per cert, els que estigueu avançats amb l'idioma, no us perdeu l'accent meridional de Rocco en contraposició a l'estandard milanès de Nadia (Annie Girardot).

Per acabar, un parell de perles de vocabolari sobre la inmigració italiana. Els nous arribats del sud eren anomenats Terroni i si se'n diu en dialecte lombard Terrun. Aneu amb compte quan ho dieu perquè és molt despectiu. Als milanesos de socarrel se'ls anomenava Pollentoni, degut a un plat típic milanès; la Polenta.

;)